lunes, 14 de diciembre de 2009

Sangre

Hay un problema que me desgarra y ahoga mi corazón en un barreño helado. Empiezo a entender que el hombre contemporáneo es hijo del nacimiento de la subjetividad en la era moderna; es hijo del entornar los ojos hacia dentro para buscar las respuestas en las supuestas evidencias del pensamiento. Un hijo que encuentra sus tatarabuelos en el escepticismo, que niega la búsqueda de veracidad en el mundo, y en el cristianismo, que incita a la búsqueda interior reuniéndose con Dios. Es la ambición de saber, de comerse y conceptualizar el mundo, la que ha llevado al hombre a crear ese invento moderno al que llamamos conciencia: encontrar las respuestas en la reiteración constante de mi pensar. Y el hombre contemporáneo pregunta: "¿estás ahí?", y el yo siempre responde: "con más seguridad que la mano que tienes delante"

El hombre contemporáneo es un viajero perdido en su mismidad, un Odiseo que jamás encontrará su casa buscándola en su interior; el hombre contemporáneo se halla en un perpetuo viaje de vuelta hacia su casa, hacia sí mismo, hacia ninguna parte. El sentimiento nostálgico no es otra cosa que el deseo de volver al apacible calor del hogar, un hogar sangriento, al que sólo se puede llegar si nos abrimos en canal y nos metemos dentro de nosotros mismos.
Y el hombre contemporáneo llora y se desgarra la piel, él mismo es el hogar y él mismo se mutila entornando sus ojos hacia sí mismo. Y para cuando ha visto algo en su interior, para cuando ha sacado a la luz la intimidad, la conciencia y la subjetividad... el hombre contemporáneo se da cuenta que está sólo. ¡Ah! Más sangre, más desgarramiento, más vísceras... le asalta el terrible dilema, o yo o los demás, o individuo o comunidad.

Ahí están, el Henry Haller de Hesse, el febril buscador de oro de London; todos, hijos de la subjetividad, enfermos de mismidad que rechazan las posibles evidencias externas y se ahogan en su dolorosa individualidad. Lobos esteparios que quieren andar y cazar en soledad, encontrando respuestas, acallando y apaciguando sed y hambre en sus solitarios colmillos; aún a sabiendas de que, la carne que comen y cazan, proviene del otro, de la comunidad, del estado, de la nación, de la patria.

Hogar o monte, civilización o salvajismo, yo o mi vecino, mi mismidad o la nación; así se pasa las horas el hombre contemporáneo, arrancando los ojos de sus cuencas y dirigiéndolos ora hacia fuera ora hacia adentro. ¿Locura? ¡Estamos inmersos en un universal manicomio!
Doloroso y sangriento futuro el de estos lobos de estepa, esos desertores del ejército, esos apátridas, esos eruditos bibliotecarios, esos snobs urbanitas, esos corredores de bolsa, esos pastores de monte... doloroso y sangriento futuro el del hombre y su contemporaneidad.

Todos, absolutamente todos, somos hijos de esta vuelta a casa interminable, de este escudriñar entre las entrañas para sacar un extraño yo, una intimidad. Nadie puede escapar: todos, absolutamente todos, somos hijos de nuestro tiempo.

¡Qué ganas de montaña tengo!

Early Day Miners, "In These Hills" --> http://www.youtube.com/watch?v=Y92-d__Rbmw

4 comentarios:

  1. Molt bó, tio. Esta vuelta a casa interminable...

    ResponderEliminar
  2. No sóc ni molt menys un crack en filosofia, però recordo una frase de Marx que deia: "Els filòsofs fins ara s'han dedicat a descriure el món, ara es tracta de canviar-lo", o algo així. Vinc a dir que no he entès gaire res del que dius en aquest text, però el que sí que he entès és que dones a conèixer un... problema(?) que sembla que et corrou per dins, però no hi dones cap solució. No ho critico, simplement pregunto, què proposes fer al respecte? O es que el text va en la linia de que estem condemnats a viure sempre així?

    ResponderEliminar
  3. Tens tota la raó noi, m'he dedicat a descriure una situació; hi han dos formes bàsiques de fer filosofia sobre el que ens envolta: la descriptiva (dir el que hi ha) i la normativa (dir com hauria de ser el que hi ha).

    No sóc cap expert en filosofia marxista però si no ho recordo malament, Marx en "El capital" primer descrivia la interrelació entre l'home i l'economia, jutjava pejorativament el tipus d'interrelació capitalista i desprès en proposava una solució (proposava un "com hauria de ser")

    Jo, en aquest text, m'he limitat a descriure una situació; no he proposat cap solució perquè no l'he trobat. Amb tot, m'estic acabant un llibre que proposa una solució per sortir d'aquesta dolorosa situació. Ja escriuré un post quan tingui tot lligat.

    Com a punt final m'agradaria ajudar-te a que entenguessis el que vull dir; la filosofia, encara que a vegades sigui difícil, ha de ser clara. Encara que molts erudits que diuen que "fan filosofia" s'encaparrin a allunyar cada cop més la filosofia de l'home de carn i ossos. Et convido a que llegeixis el meu post sobre aquest tema: http://victorfpm-pahu.blogspot.com/2009/10/cereales-con-leche.html

    Ara sí, el que vull deixar palès amb aquest escrit es que de la subjectivitat i consciència modernes es deriven uns problemes greus per a la vida política de l'home contemporani.
    Anem pas a pas, dibuixa un cercle. A dintre del cercle posa-hi "Jo" hi al voltant posa-hi "Món", "Univers" o quelcom semblant. Accepta'm una cosa, que quan fem filosofia busquem veritats indubtables, no volem fer disquisicions per que si. Bé, a l'antigor la recerca de la veritat es feia de cara a la línia que separa el "Món" del "Jo"; i això vol dir que es buscava "l'ésser" de les coses en les mateixes coses del món.
    Posem un exemple: "gos". Un grec quan buscava "l'essència" d'allò que anomenaven gos, intentaven trobar allò immutable (allò que era comú al gos gris, al gos mutilat, al gos marró, al gos petit, etc.). I què trobaven? Quelcom comú a totes les aparences (entén com "aparença" com allò que apareix davant dels teus ulls) en les que es manifestava el "gos". Trobaven la substància, l'ésser que subjau tant al gos gris, com al gos negre, com al gos mutilat.
    Fixa't que en cap moment he parlat de la meva ment, ni de la meva representació mental; només he dit que, per a un grec, tot allò que existeix en el món té un ésser que el subjau. Independentment del que jo pensi, de si miro al gos o no, el gos segueix tenint un ésser independentment del que jo pensi o digui.

    ResponderEliminar
  4. Anirem ràpid, no et preocupis. Has sentit a parlar de l'escepticisme oi? Hi han molts tipus d'escepticisme, però aquí ens interessa l'escepticisme cartesià.
    Bé, ara aplica l'escepticisme cartesià al paradigma grec (o antic) de coneixement. Què ens queda? El món extern queda negat i el gos del que parlàvem ha desaparegut. Com puc conèixer l'essència del gos si... no hi ha gos! Parem-nos aquí, recorda que t'he dit que m'acceptis que en filosofia intentem trobar veritats indubtables. Si estem buscant veritats indubtables... no podem confiar en l'evidència del món extern no? Hem de buscar quelcom més fort que sostingui el nostre saber; hem de buscar allò que podem conèixer amb tots els ets i uts, sense que l'escepticisme fiqui la pota.

    Continuem, recordes el cercle? El "Món" ha quedat negat com a base que sostingui un coneixement fiable. Ara bé, no hi ha res que ens impulsi cap al "Jo". Per anar cap a algun lloc, hi ha quelcom que t'ha d'impulsar, que t'ha d'atreure, no? Aquí entra en joc el cristianisme. Fem-ho ràpid: la millor via per contactar amb Déu és ometre tota la corrupció material i "parlar" amb Déu des de la meva ànima. L'home es sent atret cap al seu "Jo", cap al centre del cercle; es des d'allà que hom pot establir la millor de les relacions amb Déu.

    Recapitulem, ens trobem a l'època moderna (quan Descartes estava viu) i tenim a un home que ha negat el món extern com a suport de les evidències que duen al coneixement veritable. I, alhora, tenim a un home que es sent impulsat a reunir-se amb si mateix per tal d'establir una relació incorruptible amb Déu. Què en surt de tot això? L'home intentarà buscar les evidències que duen al coneixement a l'interior del cercle del "Jo" que has dibuixat.

    D'aquesta combinació en surt la idea de subjecte, intimitat i consciència. Ho podríem resumir com la preeminència del coneixement que hom troba a dintre seu ("Jo") per sobre del coneixement que hom pot rebre de fora ("Món"). Així, l'home és un subjecte (allò on l'ésser subjau) que coneix en la seva consciència de la intimitat.
    Potser he anat un xic ràpid, millor dit:

    Subjecte: s'entén l'home com allò que subjau l'ésser del món. Les coses ja no tenen ésser en sí (com a l'antigor), és l'home des de la seva intimitat qui atorga aquest "ésser" a les coses.
    Intimitat: és allò més pregon del subjecte, allà on el món no el destorba i pot conèixer.
    Consciència: el saber constant de si mateix, de la seva individualitat separada del món.

    Així l'edat moderna crea un home que busca les evidències a l'interior de la seva consciència. No sents el tuf? Com es relaciona amb els demés homes aquest subjecte? Coneix el mateix que els altres coneixen? Si el coneixement es fa des de la interioritat... no estaré sol en el món? Apareixen els conflictes entre individu i comunitat.

    I ara em trobo en aquest punt, amb la figura d'un home que ha donat l'esquena al món d'on prové. I no ho puc suportar, perquè crec que hom no pot fer ulls clucs al món que l'envolta, a la vida.
    Ara estic intentant trobar aquesta resposta.

    Ho sento si m'he excedit en l'extensió, volia ser clar, però em queda molt per aprendre i encara no sóc prou concís.

    Una abraçada nanu.

    ResponderEliminar